Una
bona notícia que ha arribat gairebé per sorpresa és la reedició del primer i el
segon volum de dietaris de Blai Bonet, Els
ulls i La mirada. Primerament la presentació es va celebrar a Santanyí el dia 5 d'abril a càrrec de Pau Vadell, qui ha tingut cura de l'edició revisada, i de Biel Mesquida, qui posà veu a fragments dels dietaris.
Dia 9 d'abril, per altra banda, es presentarà el llibre a la Llibreria Ona, de Barcelona, on hi intervindran Pau Vadell, que ja hem dit que ha tingut cura de l’edició, Sebastià Bennassar i Joana Cortils, aquesta darrera posant veu a
alguns fragments dels dietaris.
Adjuntem l'article de Pere Antoni Pons al suplement ARA com a nota d'interès sobre aquesta obra i el context que aplega Blai Bonet, igual que les seves influències:
El cas de Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997) és
força singular en el panorama de la literatura catalana. Tot i que la seva obra
-llibres de poesia, novel·les, dietaris- és altament valorada per molts
escriptors i per importants sectors de la crítica i l’acadèmia, no ha tingut
gaire sort editorial. Deixant de banda El mar, adaptada al cinema
per Agustí Villaronga el 2000, les seves novel·les són difícils de trobar a les
llibreries. Fa prop d’una dècada, a més, que s’espera la publicació de l’ Obra
poètica completa.
Amb tot, el cas més flagrant eren els dietaris, que estaven
descatalogats -Els ulls (1973) i La mirada (1975),
publicats per l’editorial Pòrtic- o bé eren gairebé introbables - La
motivació i el film (Empúries, 1990) i Pere Pau (Columna,
1992). Per sort, El Gall Editor -un dels segells balears més actius- ha decidit
posar-hi remei. Ha publicat, en un volum, els dos primers títols dietarístics
de Bonet i, per a finals d’any o per a principis del vinent, està previst que
surtin, també en un sol volum, els dos darrers, acompanyats de La vida
i els meus instants, un opuscle que Bonet va escriure quan l’Ajuntament va
posar el seu nom a l’escola pública de Santanyí. Explica Gracià Sánchez, el
responsable d’El Gall Editor, que “l’objectiu és que els lectors puguin tenir a
l’abast tota l’obra narrativa autobiogràfica de Bonet”.
El poeta Pau Vadell i Vallbona ha revisat el text de
l’edició. El criteri ha estat el de “la mínima intervenció” per preservar
“l’idiolecte personalíssim” de l’escriptor. S’ha unificat “l’ús de cursives i
de cometes” i s’han corregit alguns noms propis estrangers. El que no s’ha
modificat gaire és la puntuació, ni tan sols quan no s’avenia “a un ritme
prosòdic convencional”. La coberta de la present edició, que es va presentar al
Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet, està il·lustrada per una fotografia
de Toni Catany. S’hi veu el rostre de Bonet, amb aires de patrici proletari.
Una macedònia textual
Segons Margalida Pons, professora de literatura de la
Universitat de les Illes Balears i autora de l’excel·lent pròleg amb què s’obre
el volum d’Els ulls / La mirada, “allò que més valorava Blai Bonet
del gènere dietarístic és la llibertat amb què podia treballar-lo. En el
dietari, va trobar-hi un gènere de grau zero, que li permetia crear una
macedònia textual al seu gust”. Els ingredients d’aquesta macedònia, que té com
a objectiu últim esborrar les fronteres entre els diferents gèneres, són la
narració de tons novel·lescos, l’evocació memorialística, el relat personal o
autobiogràfic, l’especulació intel·lectual i espiritual/teològica, la reflexió
de caire assagístic i, ocasionalment, el lirisme.
“Es pot dir -afirma Pons- que Bonet aplica tècniques de la
novel·la a l’assaig, com per exemple les trames enllaçades, que comencen, queden
penjades i més tard són represes. També importa tècniques d’altres disciplines
creatives, com el collage, propi de les arts plàstiques”. Bonet ho
articula i ho expressa tot plegat a través d’una veu d’un vitalisme genuí i
encomanadís, amb una autenticitat profundament personal i seductora. “Vaig
pensar en les darreres paraules que Pavese va escriure al seu diari: «Non
scriverò piú». Sóc un noi caparrut, però m’agrada anar nu al mar, i
escric”.
Entre els temes recurrents dels dos dietaris, Margalida Pons
esmenta “la reflexió sobre el paper de l’artista dins la societat -ell sempre
es posiciona a favor dels escriptors lliures i no doctrinaris, a favor de Camus
i en contra de Sartre-, l’autodescobriment del propi cos i el retrat del
funcionament del món de les lletres, que ell voldria girar damunt davall i que
ridiculitza en diverses escenes”. En una d’aquestes escenes -d’una mala llet
finíssima, hilarant-, Blai Bonet conta com “Don Bernat Vidal, cronista de
Santanyí”, va convidar el poeta Blas de Otero “a passar quaranta-vuit hores al
poble perquè el poble, o el Poble, veiés gratis i al natural un comunista”. I
ho remata explicant com, a l’hora del recital, Otero es va limitar a dir, mig
adormit, un poema antiquat i molt inofensiu. Per Margalida Pons, un altre tema
rellevant és “la tensió entre el que és urbà i el que és rural”. A principis
dels 70, Bonet havia tornat a Mallorca després d’anys vivint a Barcelona, i el
xoc entre les dues realitats “li va permetre desconstruir el mite de Mallorca
com a illa de la calma”.
Tot és ara i aquí, i tot és veritat
Tant les pàgines d’Els ulls com les
de La mirada estan poblades per tot de personatges il·lustres
de la cultura. D’una manera o una altra, hi treuen el cap els escriptors Carles
Riba, Clementina Arderiu, Miquel Àngel Riera, Salvador Espriu, Llorenç
Villalonga, Camilo José Cela i Gabriel Ferrater, així com els pintors Carlos
Mensa, James Toland i Ellis Jacobson, entre d’altres. També hi surten William
Faulkner, Isidre Nonell, Ramon Casas, Jean Genet i Picasso. Les definicions que
els dedica són d’una sagacitat precisa i fulminant. D’Espriu, per exemple, en
diu que sembla “redreçat per una lavativa de guix al cos” i que té aspecte
d’estar “acompanyant-se en el sentiment”. I de Nonell, que era “un estornell de
barri”. Boníssim, però res d’estrany, si no fos que Bonet escriu sobre tots
ells -i sobre la mort de Kennedy, i sobre la revolució maoista…- amb la mateixa
proximitat plena de vivor, com si a tots els hagués tractat en persona i tot ho
hagués viscut. Afirma Pons que, justament, un dels trets dels dietaris és
“l’homogeneïtzació cronològica”. És a dir, els fragments no segueixen “un fil
causal ni temporal”, i Blai Bonet escriu sempre “com si tot acabés de succeir”.
Una conseqüència d’aquesta “homogeneïtzació cronològica”
és la desaparició de la frontera entre imaginació i realitat, entre el que és
inventat i el que és històric. Per Pons, “sempre hi ha una elaboració literària
i una tendència a la hipèrbole”, però això no vol dir que no hi hagi veracitat
i veritat. En aquest sentit, és evident que, a partir dels dietaris, el lector
no sabrà com eren exactament les tertúlies a casa de Carles Riba, però sí que
podrà copsar la veritat de l’home i l’escriptor Riba. Pons apunta que “alguna
gent s’ha comportat de manera anòmala” amb Bonet, perquè “quan el que conta no
és exacte, se’n diu que menteix, però quan altres escriptors fan el mateix,
se’n diu que tenen molta imaginació”. El mateix Blai Bonet dóna la clau per
interpretar el tumult fascinant de la seva literatura quan escriu: “La just
aparent sensació de caos narratiu és l’única tècnica eficaç, funcional,
d’expressar, no contar, la simultaneïtat del Sentit múltiple de la terra”.
Pere Antoni Pons, suplement ARA
