Antònia Vicens: Sota el paraigua el crit

Tal com dèiem a l'entrada anterior, Antònia Vicens també presentà recentment el seu nou poemari, Sota el paraigua el crit, un itinerari de visions i records biogràfics. 

Lovely va ser el seu primer poemari i constituïa un itinerari físic per la seva vida i la de la seva generació. Ara, amb Sota el paraigua el crit, hi trobem l’altra cara de la moneda. Aquest segon llibre de poesia de l’autora de Santanyí es concentra en la  part més íntima i immaterial de l’existència. «És a dir, en les emocions, en els sentiments, en els pensaments», enumera Antònia Vicens. «El poemari és com cinc minuts de la vida d’una persona a través dels seus somnis, els seus records i les seves visions», afegeix. En tot cas, doncs, aclareix: «Si Lovely és el cos, Sota el paraigua el crit és l’ànima».

A continuació tenim, a càrrec de Lucia Pietrelli, una de les millors crítiques que he pogut llegir: 

L’univers de Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner Editor, 2013) esdevé palpable a través dels seus versos plàstics. Tota la resta no es pot tocar. Els habitants que el poblen són morts, fantasmes, àngels, o malalts que tornen éssers efímers en el seu estat de fragilitat i solitud. Tot allò menys tangible i definit cobra aquí sentit clar i vida concreta a través de les paraules d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941). És justament la precisió el tret que descarna els poemes i fa tremolar l’aparició de cada presència, pàgina rere pàgina, dins d’un poemari unitari, però que, al mateix temps, no defuig de la responsabilitat de cada poema.

Els àngels són “els que solquen / l’aire i els que només són les ombres dels morts” (d”EMBRIAGUESA”), són el principi creador i esborrador de les coses i “només uns pocs són afavorits / d’ales. Fins que al final s’estavellen. Llavors / algú sense voler trepitja un escarabat” (d’”ESMORRAR-SE”). Tot i això, tampoc existeix una frontera certa entre àngels i morts, entre morts i fantasmes. Dels morts “alguns es van tornar combustible per encendre / tempestes. En canvi d’altres / segons la lluor que desprenien / eren escollits / per refer la glòria” (de “VISIONS, 4”). L’absència de llindars en la dimensió i en els gestos d’aquestes presències impalpables construeix l’atmosfera de Sota el paraigua el crit i també cisella l’arquitectura subterrània d’aquest món en el qual la paraula només pot triar entre ser crit alt o crit aixafat. Cada estat acaba essent un crit, cada tomba, cada malalt, cada tranquil·litzant i cada ull, obert o aclucat. A aquestes altures els morts ja no xiuxiuegen, sinó que criden en veu baixa.

Si Lovely (Ed. Moll, 2009), el primer poemari d’Antònia Vicens, fou un retrat agredolç de la família i del passat, Sota el paraigua el crit és ara una esquela de morts contínues, fetes lúcides a força de fregar i refregar sobre les incrustacions dels tòpics i les floridures del viure conformant-se a la vida.

Que a les tombes no us duguin flors, sinó crits de versos!

Lucia Pietrelli, a 40putes 

http://www.40putes.com/20131212/antonia-vicens-sota-el-paraigua-el-crit-lleonard-muntaner-2013/

Recomanem des d'aquestes línies i de manera indiscutible la lectura d'aquest poemari ple d'emocions i sensacions.

Antoni Vidal Ferrando: Els miralls negres

Aquesta entrada anirà dedicada al poeta i escriptor Antoni Vidal Ferrando, santanyiner com jo, i al seu nou llibre de relats curts Els miralls negres. La presentació del seu llibre va esdevenir primerament a Palma, dia 3 de desembre de 2013, a Barcelona després, dia 21 de gener de l'any següent, i més tard a Santanyí, un divendres 14 de febrer, amb Antònia Vicens, qui també presentava el seu Sota el paraigua el crit. Les meves paraules d'admiració cap a l'estrenada obra de Vidal Ferrando no podrien ser millors que les que Sebastià Portell i Clar li va dedicar a la presentació i al digital de cultura Núvol. Així doncs, adjunt a continuació la seva crítica, inserida l'esmentat digital: 

El retorn d’Antoni Vidal Ferrando, poeta i narrador santanyiner, s’ha fet esperar, però a la fi ha arribat i ho ha fet ni més ni menys que amb el seu primer llibre de relats, Els miralls negres (Meteora, 2013). L’autor, que fins ara s’havia guanyat a pols el títol d’una trajectòria impecable amb nombrosos llibres de poemes, una trilogia de novel·les -Les llunes i els calàpets (1994), la magistral La mà del jardiner (1999, Premi Sant Joan del mateix any) i L’illa dels dòlmens (2007, Premi Crítica “Serra d’Or” 2008)- i un dietari magnífic, Amors i laberints (2010, Premi Faula MMX de la crítica), ens sorprèn ara amb el seu primer recull de contes, que difícilment passarà desapercebut davant la mirada crítica dels lectors.

El concepte de l’obra és molt senzill i, al mateix temps, i com totes les coses que són senzillament bones, altament efectiu. Vidal Ferrando fa d’aquests dotze relats configurats amb la delicadesa exquisida que el caracteritza dotze miralls negres, enterbolits, corcats pels anys i les penúries. És la força del passat i l’efecte que aquest pot tenir en el present el que mou la trama d’aquestes històries, que tot i transcórrer, la majoria, dins els termes de la mítica Almandaia vidalferrandiana, esdevenen corprenedores i universals gràcies a la potència del llenguatge amb què són narrades.

A partir d’aquest recurs dels miralls, un tret important d’aquests contes és la psicologia dels personatges, que justifica la seva manera de ser i de fer, i les accions que duen a terme al llarg de les pàgines que els són dedicades. Així, el lector pot assistir a l’execució d’un roig en mans dels falangistes prop del cementeri de Porreres, fatídica escena malauradament massa comuna durant la guerra civil a Mallorca, el suïcidi de Domènec Gilet i el seu fill Emili a la tomba de la seva dona, el retrobament de l’amor entre un home i la seva dona gràcies al món de la nit i la cançó festiva, el retorn a la vida i l’enfonsament definitiu de Maties Canet gràcies i per mor del seu cavall o la preciosa història de Silvestre Cano, l’home que temia els ocells perquè de petit en va matar massa juntament amb el seu avi. Tampoc deixen d’aparèixer-hi personatges típics, molt d’una època però tot i així significatius gràcies a la visió que l’autor en dóna: són la figura del capellà, encarnada primer en mossèn Virgili i després en mossèn Gili, els soldats falangistes, l’ajuntament falangista, el mateix comte Rossi o l’aparició estel·lar de Llorenç Villalonga en la seva vessant més despietada i -per dir-ne d’alguna manera- professional.

Emperò la psicologia individual, si no es contrasta amb la de la majoria, no té cap sentit ni un. Els miralls negres és també un retrat fidedigne, amb bells tocs de poesia i ironia, d’un poble i d’un temps. Els miralls ajuden els personatges a comprendre’s a ells mateixos però també reflecteixen la col·lectivitat des de la intimitat de cada membre. D’aquesta manera, l’obra perfila un discurs clarament encarat a recuperar la memòria història i acceptar-la com part del nostre passat comú, més o menys incòmode i dolorós per uns i altres, en un exercici exemplar de compromís cívic que no és per res estrany en l’autor.

Perquè la guerra que ha assotat el món d’Els miralls negres és una guerra sense vencedors, però on  Vidal Ferrando no s’està de dir, sense que li tremoli la veu, que per això ja és un expert, qui en són els culpables. No hi falten, idò, imatges cruelíssimes, hereves del tremendismo o d’alguns dels millors clàssics de postguerra, com per exemple L’endemà de mai de Miquel Àngel Riera, que horroritzen i captiven alhora.

Es tracta, en definitiva, d’un autèntic monument als detalls, a les coses petites -però no per això menys importants- que sovint ignorem, però que gràcies als miralls ennegrits per la manca d’autoreflexió i pels sentiments de malenconia i culpa, podem arribar a copsar. A partir d’aquest punt, de nosaltres depèn morir petrificats, com la Medusa, per la nostra mateixa aparença, que a voltes no difereix tant com voldríem dels personatges que amaguen aquestes pàgines, o superar-la acceptant les nostres mancances, les nostres imperfeccions i el nostre passat truculent i, sovint, massa oblidat. Les opcions, amb Els miralls negres, són poques: acceptar-nos o morir en la mentida.

(http://www.nuvol.com/critica/antoni-vidal-ferrando-torna-amb-els-miralls-negres/)

Magnífiques paraules dedicades a una gran obra, de la qual en podem gaudir un tast al següent vídeo, on Vidal Ferrando en llegeix fragments per a tots nosaltres:

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=5FbHWG2vpe8


A continuació, més crítiques i alguna entrevista:

   

Club de Lectura a Santanyí

Des d'aquesta plataforma m'agradaria donar el meu suport i fer la màxima difusió del Club de Lectura que fa relativament poc que s'ha organitzat a Santanyí de la mà de Joan Bover i amb l'ajuda de la Biblioteca de Santanyí. 

Aquest Club ja compta amb un nombrós grups de persones participants que, a més de llegir llibres i comentar-los, han pogut gaudir de la visita d'alguns dels autors de les obres elegides per analitzar, com és el cas d'Antònia Vicens. L'autora va fer-los una visita per parlar de la seva obra Ungles perfectes, novel·la que els membres del grup havien elegit llegir junt amb altres títols com:

- Joana E., de M. Antònia Oliver

- El lector, de Bernhard Schlink

- El caçador d'estels, de Kaled Hosseini

- Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar

- Madame Bovary, de Gustave Flaubert

- El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel G. Márquez

- Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

- 1984, de George Orwell

Voldria animar la gent de Santanyí per tal que s'uneixi a aquesta interessant plataforma per així conèixer obres que potser, per gustos propis, no haguessin elegit mai. És una eina per descobrir nous títols i nous autors a la vegada que es conèixer també altres obres d'autors ja consagrats.

El Club de Lectura té un blog. Aquí adjuntem la plana web per si us interessa pegar-hi una ullada i això us anima a participar-hi:

http://clubdelecturasantanyi.blogspot.com.es/

Sant Jordi i les sensacions

Encetem aquest blog aprofitant una fita important per a la literatura com és el dia de Sant Jordi. Vaig poder gaudir d'aquesta jornada a Barcelona, on es viu el bullici de l’activitat de manera més intensa. M’agradaria compartir algunes de les sensacions que vaig viure arran de l’experiència, a més d’algunes dades sobre la diada. 

Personalment destacaria que la jornada va ser positiva tant pels consumidors de la literatura, que acudiren en massa, com pels llibreters, que després de la Diada de Sant Jordi expressaren que les seves percepcions havien sigut prou bones. Molta gent al carrer i molta participació popular resulta ser un homenatge a la literatura en general i, a més, resulta també una bafarada d’ànim i d’il·lusió per a tots aquells que ens volem dedicar –o que en part ja ens dediquem– al món de la literatura. 

Observant una mica en l’ambient i també llegint després diverses notícies que ho confirmen, hi havia un gran nombre i varietat de títols sol·licitats –i no només un o dos, com a vegades ha succeït. A més, la recent mort de Gabriel García Márquez també ha disparat la venta de reedicions dels seus libres fins arribar a esgotar-se. Aquest “ampli ventall” de títols també inclou, a més dels gèneres “típics”, aquells relacionats amb la consolidació del procés català. Molta reivindicació i moltes banderes estelades ja deixaven entreveure aquest fet, que s’enfocava vers el Tricentenari i la consulta del 9 de novembre. En general, molta gent als expositors i molta demanada, cosa positivíssima per a la literatura dels nostres dies.

 Així doncs, molt bon ambient, sensacions positives en general i una gran acollida de la literatura en temps de crisi on el sector cultural sol patir amb molta força. Recomano a tothom viatjar al Principat per tal de viure aquesta experiència –sense ànim de desprestigiar altres indrets on també es celebra la diada–, que per a mi ha sigut molt bonica i satisfactòria. Repetiré l’any que ve, si puc. 

Aquí deixo, per l’interès i curiositat de cadascú, una llista provisional dels llibres més venuts tant de literatura catalana com castellana i tant de ficció com de no-ficció:

Ficció català

1.      L’analfabeta que va salvar un país, de Jonas Jonasson

2.      Desig de xocolata, de Care Santos

3.      L’altra, de Marta Rojals

4.     El primer heroi, de Martí Gironell 

5.      Eufòria, de Xavier Bosch

No-ficció català

1.      Cuina amb Joan Roca, de Joan Roca

2.      Si Beethoven pogués escoltar-me, de Ramon Gener

3.      Com ser un bon català, de Quin Morales

4.      La frontera invisible, de Kilian Jornet

5.      9N 2014, de Jaume Barberà

Ficció castellà

1.      Las tres bodas de Manolita, d’Almudena Grandes

2.      La analfabeta que era un genio de los números, de Jonas Jonasson

3.      La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker

4.      El juego de Ripper, d’Isabel Allende

5.      Dispara, yo ya estoy muerto, de Julia Navarro

No-ficció castellà

1.      Yo fui a EGB, de Javier Ikaz i Jorge Díaz

2.      La gran desmemoria, de Pilar Urbano

3.      Después de despedirme, de Pepe Rubianes

4.      La jungla de los listos, de Miguel Ángel Revilla 

5.   El mundo en tus manos, d'Elsa Punset