Tal com dèiem a l'entrada anterior, Antònia Vicens també presentà recentment el seu nou poemari, Sota el paraigua el crit, un itinerari de visions i records biogràfics.
Lovely
va ser el seu primer poemari i constituïa un itinerari físic per la seva vida i
la de la seva generació. Ara, amb Sota el
paraigua el crit, hi trobem l’altra cara de la moneda. Aquest segon llibre
de poesia de l’autora de Santanyí es concentra en la part més íntima i immaterial de l’existència.
«És a dir, en les emocions, en els sentiments, en els pensaments», enumera
Antònia Vicens. «El poemari és com cinc minuts de la vida d’una persona a
través dels seus somnis, els seus records i les seves visions», afegeix. En tot
cas, doncs, aclareix: «Si Lovely és
el cos, Sota el paraigua el crit és l’ànima».
A continuació tenim, a càrrec de Lucia Pietrelli, una de les millors crítiques que he pogut llegir:
L’univers de Sota el paraigua el crit
(Lleonard Muntaner Editor, 2013) esdevé palpable a través dels seus
versos plàstics. Tota la resta no es pot tocar. Els habitants que el
poblen són morts, fantasmes, àngels, o malalts que tornen éssers efímers
en el seu estat de fragilitat i solitud. Tot allò menys tangible i
definit cobra aquí sentit clar i vida concreta a través de les paraules
d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941). És justament la
precisió el tret que descarna els poemes i fa tremolar l’aparició de
cada presència, pàgina rere pàgina, dins d’un poemari unitari, però que,
al mateix temps, no defuig de la responsabilitat de cada poema.
Els àngels són “els que solquen / l’aire i els que només són les ombres dels morts” (d”EMBRIAGUESA”), són el principi creador i esborrador de les coses i “només uns pocs són afavorits / d’ales. Fins que al final s’estavellen. Llavors / algú sense voler trepitja un escarabat” (d’”ESMORRAR-SE”). Tot i això, tampoc existeix una frontera certa entre àngels i morts, entre morts i fantasmes. Dels morts “alguns
es van tornar combustible per encendre / tempestes. En canvi d’altres /
segons la lluor que desprenien / eren escollits / per refer la glòria”
(de “VISIONS, 4”). L’absència de llindars en la dimensió i en els
gestos d’aquestes presències impalpables construeix l’atmosfera de Sota el paraigua el crit
i també cisella l’arquitectura subterrània d’aquest món en el qual la
paraula només pot triar entre ser crit alt o crit aixafat. Cada estat
acaba essent un crit, cada tomba, cada malalt, cada tranquil·litzant i
cada ull, obert o aclucat. A aquestes altures els morts ja no
xiuxiuegen, sinó que criden en veu baixa.
Si Lovely (Ed. Moll, 2009), el primer poemari d’Antònia Vicens, fou un retrat agredolç de la família i del passat, Sota el paraigua el crit
és ara una esquela de morts contínues, fetes lúcides a força de fregar i
refregar sobre les incrustacions dels tòpics i les floridures del viure
conformant-se a la vida.
Que a les tombes no us duguin flors, sinó crits de versos!
Lucia Pietrelli, a 40putes
Recomanem des d'aquestes línies i de manera indiscutible la lectura d'aquest poemari ple d'emocions i sensacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada