Aquesta entrada anirà dedicada al poeta i escriptor Antoni Vidal Ferrando, santanyiner com jo, i al seu nou llibre de relats curts Els miralls negres. La presentació del seu llibre va esdevenir primerament a Palma, dia 3 de desembre de 2013, a Barcelona després, dia 21 de gener de l'any següent, i més tard a Santanyí, un divendres 14 de febrer, amb Antònia Vicens, qui també presentava el seu Sota el paraigua el crit. Les meves paraules d'admiració cap a l'estrenada obra de Vidal Ferrando no podrien ser millors que les que Sebastià Portell i Clar li va dedicar a la presentació i al digital de cultura Núvol. Així doncs, adjunt a continuació la seva crítica, inserida l'esmentat digital:
El retorn d’Antoni Vidal Ferrando, poeta i
narrador santanyiner, s’ha fet esperar, però a la fi ha arribat i ho ha fet ni
més ni menys que amb el seu primer llibre de relats, Els miralls negres (Meteora,
2013). L’autor, que fins ara s’havia guanyat a pols el títol d’una
trajectòria impecable amb nombrosos llibres de poemes, una trilogia de
novel·les -Les llunes i els calàpets (1994), la magistral La mà del
jardiner (1999, Premi Sant Joan del mateix any) i L’illa dels dòlmens (2007,
Premi Crítica “Serra d’Or” 2008)- i un dietari magnífic, Amors i laberints (2010,
Premi Faula MMX de la crítica), ens sorprèn ara amb el seu primer recull de
contes, que difícilment passarà desapercebut davant la mirada crítica dels
lectors.
El concepte de l’obra és molt senzill i, al mateix temps, i com totes les
coses que són senzillament bones, altament efectiu. Vidal Ferrando fa d’aquests
dotze relats configurats amb la delicadesa exquisida que el caracteritza dotze
miralls negres, enterbolits, corcats pels anys i les penúries. És la força
del passat i l’efecte que aquest pot tenir en el present el que mou la trama
d’aquestes històries, que tot i transcórrer, la majoria, dins els termes de la
mítica Almandaia vidalferrandiana, esdevenen corprenedores i universals gràcies
a la potència del llenguatge amb què són narrades.
A partir d’aquest recurs dels miralls, un tret important d’aquests contes
és la psicologia dels personatges, que justifica la seva manera de ser i de
fer, i les accions que duen a terme al llarg de les pàgines que els són
dedicades. Així, el lector pot assistir a l’execució d’un roig en mans dels
falangistes prop del cementeri de Porreres, fatídica escena malauradament massa
comuna durant la guerra civil a Mallorca, el suïcidi de Domènec Gilet i el seu
fill Emili a la tomba de la seva dona, el retrobament de l’amor entre un home i
la seva dona gràcies al món de la nit i la cançó festiva, el retorn a la vida i
l’enfonsament definitiu de Maties Canet gràcies i per mor del seu cavall o la
preciosa història de Silvestre Cano, l’home que temia els ocells perquè de
petit en va matar massa juntament amb el seu avi. Tampoc deixen d’aparèixer-hi personatges
típics, molt d’una època però tot i així significatius gràcies a la visió
que l’autor en dóna: són la figura del capellà, encarnada primer en mossèn
Virgili i després en mossèn Gili, els soldats falangistes, l’ajuntament
falangista, el mateix comte Rossi o l’aparició estel·lar de Llorenç Villalonga
en la seva vessant més despietada i -per dir-ne d’alguna manera- professional.
Emperò la psicologia individual, si no es contrasta amb la de la majoria,
no té cap sentit ni un. Els miralls negres és també un retrat
fidedigne, amb bells tocs de poesia i ironia, d’un poble i d’un temps. Els
miralls ajuden els personatges a comprendre’s a ells mateixos però també
reflecteixen la col·lectivitat des de la intimitat de cada membre. D’aquesta
manera, l’obra perfila un discurs clarament encarat a recuperar la memòria
història i acceptar-la com part del nostre passat comú, més o menys incòmode i
dolorós per uns i altres, en un exercici exemplar de compromís cívic que no és
per res estrany en l’autor.
Perquè la guerra que ha assotat el món d’Els miralls negres és una
guerra sense vencedors, però on Vidal Ferrando no s’està de dir, sense
que li tremoli la veu, que per això ja és un expert, qui en són els culpables.
No hi falten, idò, imatges cruelíssimes, hereves del tremendismo o
d’alguns dels millors clàssics de postguerra, com per exemple L’endemà
de mai de Miquel Àngel Riera, que horroritzen i captiven alhora.
Es tracta, en definitiva, d’un autèntic monument als detalls, a les
coses petites -però no per això menys importants- que sovint ignorem, però
que gràcies als miralls ennegrits per la manca d’autoreflexió i pels sentiments
de malenconia i culpa, podem arribar a copsar. A partir d’aquest punt, de nosaltres
depèn morir petrificats, com la Medusa, per la nostra mateixa aparença, que a
voltes no difereix tant com voldríem dels personatges que amaguen aquestes
pàgines, o superar-la acceptant les nostres mancances, les nostres
imperfeccions i el nostre passat truculent i, sovint, massa oblidat. Les
opcions, amb Els miralls negres, són poques: acceptar-nos o
morir en la mentida.
Magnífiques paraules dedicades a una gran obra, de la qual en podem gaudir un tast al següent vídeo, on Vidal Ferrando en llegeix fragments per a tots nosaltres:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=5FbHWG2vpe8
A continuació, més crítiques i alguna entrevista:
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada